Blog - Laura Palacin

Sant Jordi i el PART

S’acosta el dia de Sant Jordi i a mi, que m’encanta aquest dia de libres i roses, no deixa de rondar-me la idea que la llegenda de Sant Jordi, com tots els contes, mites i llegendes, està al servei d’uns valors, d’una certa mirada del món, de les persones i de la vida. Sense eufemismes: està al servei del patriarcat.

Ho dic, perquè em sembla curiós que la princesa no tingui nom, opinió ni recursos per enfrontar-se al drac, que no deixa de ser un símbol: les dificultats de la vida, la pròpia ira, una experiència iniciàtica… Mirem-ho com vulguem, però la història la presenta com a víctima indefensa que necessita un cavaller (que disposa de cavall, armadura, llança, escut… prou pot enfrontar-se a un drac!) per a que la salvi.

I si busquem tres peus al gat, veient que el desenllaç de la història arriba quan de la sang del drac en surt una rosa, a mi em dóna per pensar que aquesta iniciació, que ve simbolitzada per l’enfrontament amb el drac, té alguna cosa a veure amb la menarquia (primera menstruació) i la sexualitat, ja que les flors són la part sexual de les plantes i la forma de la nostra vulva pot tenir certa semblança als pètals de les flors.

Avui però, no vull parlar de sexe ni de menstruació, sinó d’un altre aspecte de la sexualitat femenina: el part. L’estereotip de la princesa indefensa està tan arrelat al nostre subconscient, o inconscient, sincerament, no ho sé, que condiciona la nostra forma de veure’ns a nosaltres mateixes, i a les dones, en general. Amb quines eines compto per enfrontar-me al dolor del part (“el drac”)? Espero que un cavaller d’armadura (o bata) blanca em salvi de l’experiència? Realment necessito ser salvada? O potser més aviat necessito creure que sóc capaç, afrontar-ho i sortir-ne reforçada?… El part és una experiència iniciàtica, que forma part de la nostra sexualitat (entesa des d’una perspectiva àmplia) i que pot reforçar o minvar la nostra autoestima. Crec que val la pena, en lloc d’emmirallar-nos inconscientment en estereotips de donzelles ingènues i submises, apel·lar a arquetips més nodridors: la donzella díscola, alegre i lluitadora; l’adulta capaç, creadora i sobirana de si mateixa; l’anciana sàvia, de mirada profunda i centrament per discernir; l’amant voluptuosa, sensual i guaridora de totes les ferides. Totes quatre estan dins nostre, només cal que els hi dediquem un temps per què puguin sortir… No es tracta de crear un aparador per als altres, ben al contrari, ha de ser un present, una ofrena que ens fem a nosaltres mateixes, en la nostra intimitat: mirall en mà busquem-les, perquè les necessitem. Totes hi són, en cada una de nosaltres.

Comments are closed.